Actualment pensem en l’Alquímia com l’antecessora de la química, però era una pràctica multidisciplinària que a la seva època tenia molt en comú amb l’astrologia, la química, la medicina i el misticisme. Es tenen referències del segle III d.c., a Egipte i Grècia, amb el seu desenvolupament més notable a Alexandria, expandint-se cap a la Xina i al centre d’Europa;  la seva màxima expressió en el nostre continent  va ser del segle XIII al XVII. En un principi era un procés generalment químic en el que es buscava  la producció d’or, i no va ser fins a la seva arribada a Europa que es va transformar en un procés químic-filosòfic.  L’església va considerar-ho una pràctica herètica, i els alquimistes per protegir-se la van ocultar sota un munt de símbols, i per assegurar-ne  la seva pervivència els van esculpir a la pedra, sobretot a les catedrals, de manera que per al no iniciat representava solament un procés artesanal. El que realment interessava als alquimistes era la seqüència del procés en sí, doncs d’acord amb la doctrina dels semblants, la transformació dels metalls ordinaris en or es veia com un camí per a la Gran Obra, o sigui el trànsit de l’esperit des de la ignorància a la il•luminació.  Per aconseguir-ho feien referència a la possessió de la pedra filosofal, per a ells aquesta pedra no era un objecte físic, era una metàfora del potencial interior de l’alquimista i la comprensió de la finalitat de l’Obra per aconseguir el Robis final. Deia Grillot de Givry fent referència a la pedra filosofal: “No obtindràs la pedra fins que no siguis perfecte, i no seràs mai perfecte si busques la pedra per les riqueses que l’acompanyen”. La descripció del procés és massa llarga i complexa per resumir-la aquí, però la finalitat de tot era aconseguir d’una manera espiritual el que ells anomenaven Robis, o l’ésser originari de la creació, abans de la seva caiguda, l’Adam androgin que representava la unitat originària dels principis masculí i femení abans del càstig diví. La perfecció humana només la podem trobar en la imatge divina del seu creador. L’Adan i Eva no serien res més que el resultat d’una ruptura o desdivinització, on l’Adam primordial es va convertir en Adan i Eva. Quan el Gènesi ens diu que Eva va ser creada d’una costella d’Adan, significa que l’esser humà estava en principi indiferenciat  i que busca permanentment aquesta unitat o deïficació perduda.          

L´ALQUIMIA