De   De   sempre   la   persona   que   s’ha   considerat   estar   per   damunt   dels altres,   ha   tingut   la   necessitat   de   demostrar-ho   d’una   o   altre   manera   en funció   de   la   cultura   del   moment.      Sigui   amb   un   barret   emplomat   on   les plomes   havien   de   ser   les   més   altes   de   la   tribu,   o   amb   una   corona   d’or   i pedres precioses. Les   referències   més   antigues   les   trobem   amb   els   Perses   on   els   reis ostentaven    una    tiara    adornada    amb    estrelles    intentant    reproduir    les constel•lacions.   La   tiara   ha   evolucionat   i   la   que   ostenta   el   papa   de   Roma, a    diferència    de    les    dels    perses,    està    adornada    amb    tres    corones, anomenades    triregnum,    fent    referència    al    cel,    la    terra    i    al    món subterrani.   En   l’   iconografia   del   Déu   Pare   se’l   representa   amb   una   tiara de   cinc   corones.   En   les   pintures      els   papes   que   van   abdicar,   o   els   que   van refusar    aquesta    dignitat    pontifícia,    se’ls    representa    amb    una    tiara dipositada a terra, al seu costat. El   ceptre,   suposadament   derivat   del   bàcul   o   bastó,   revesteix   d’un principi   d’autoritat   a   qui   el   porta.   Els   egipcis   representaven   el   seu   poder amb   un   ceptre   anomenat   Heka.   El   ceptre   normalment   és   un   petit   bastó, construït   amb   fusta   o   metall   i   quasi   sempre   adornat   amb   metalls   o pedres   precioses,   en   la   majoria   dels   casos   ens   hem   de   fixar   en   la   part superior,   que   és   la   que   l’hi   dona   el   significat,   per   exemple   les   àguiles   per als ceptres militars o símbols deífics en els dels religiosos. En   la   tradició   grega   i   llatina   cadascun   dels   déus   tenia   una   matèria   per a    les    seves    corones,    que    generalment    venia    de    l’arbre    que    l’hi    era consagrat,   per   Apol•lo   el   llorer,   per   Zeus   l’alzina   i   axí   per   a   tots.   En aquest   món   clàssic   no   sols   els   déus   i   sobirans   rebien   corones,   també   els que   aconseguien   la   glòria   militar   o   esportiva.   Les   corones   sempre   han tingut   un   llenguatge   propi,   segons   el   poder   de   qui   l’ostentava,   però   en   la seva   evolució   han   mantingut   l’estructura   circular   amb   un   dentat   en   forma de   rajos,   que   volen   significar   una   representació   solar.   En   el   simbolisme cristià   les   corones   representen   la   victòria   de   la   llum   sobre   la   foscor   i   el pecat,   La   coronació   de   Maria   és   una   corona   amb   dotze   estrelles   o   pedres precioses,   les   corones   de   les   verges   son   de   flors   blanques   com   les   de   les nenes en la primera comunió o la de les núvies Avui   dia   la   humanitat   ja   no   dóna   tanta   importància   a   aquests   símbols externs,   el   vertader   poder   rau   en   la   pròpia   personalitat   i   en   la   seva manera    de    ser    i    comportar-se,    això    és    el    que    els    demés    han    de reconèixer i axí  revestir-nos d’aquest poder.