Sempre   s’ha   considerat   l’àguila   com   la   més   poderosa   i   majestuosa de   les   aus   del   cel,   per   l’altura   del   seu   vol,   i   segons   Aristòtil   per   la   seva capacitat   d’enlairar-se   de   cara   al   sol.   Present   a   les   cultures   Egípcia, Hitita, Sumèria i Babilònica, Els   Grecs   l’associaren   a   la   Divinitat,   representant-la   acompanyada   de Zeus-Júpiter,    i    amb    rajos    atrapats    a    les    seves    urpes.    Les    legions romanes    la    portaren    en    els    seus    estendards    des    de    l’any    104    aC., posteriorment   Carlemany   va   adoptar   l’àguila   com   a   símbol   de   l’Imperi Romà;   en   l’emblema   l’àguila   era   negra   sobre   fons   daurat,   fou   també símbol de la “Res Publica” Romana. En   la   mitologia   germànica   se   la   va   associar   a   Odín.         A   l’edat   mitjana se   la   representava   de   manera   molt   estilitzada   en   els   escuts   i   emblemes heràldics,   mirant   cap   a   la   seva   dreta,   (en   heràldica   la   visió   cap   a   la   dreta és   símbol   de   legitimitat).   Freqüentment   se   l’ha   col-locat   a   la   part   alta d’edificis,    sobre    columnes    i    als    obeliscs    com    a    símbol    de    majestat, d’imperi, o fent al•lusió a les seves capacitats.       Mai   una   icona   com   l’àguila   ha   estat   tant   encertada   en   la   seva representació   com   emblema   de   la   majestat   imperial   i   del   poder,   i   com   tot símbol    també    té    un    aspecte    fosc,    la    perversió    d’aquest    poder,    au rampinyaire    i    cruel,    amb    capacitat    d’oprimir,    i    dominar    tot    el    que    és inferior a ella.       En   la   iconografia   cristiana,   com   a   au   matadora   de   serps,   resumeix   la victòria   de   la   llum   sobre   les   potències   de   la   foscor.      En   el   Tetramorfs l’àguila   correspon   a   Sant   Joan   l’evangelista,   i   a   la   Bíblia   és   l’emblema   de l’Omnipotència    de    Déu    i    del    poder    de    la    fe,    representant    també    els cristians,   que   batejats   en   Crist,   han   mort   i   han   ressuscitat   amb   Ell.   Dins els pecats capitals representa la supèrbia.  En   l’alquímia   el   seu   sentit   no   canvia   substancialment   el   que   ja   s’ha exposa’t,   i   és   el   símbol   de   la   sublimació.   Un   àguila   devorant   un   lleó, simbolitza el triomf de l’esperit i la volatilització de la matèria.  A   l’àguila   bicèfala,   se   l’hi   atribueix   un   origen   Mesopotàmic,   la   seva representació   més   antiga   es   troba   en   un   segell   de   Lagash,   III   mil•lenni aC.,   on   sota   les   seves   urpes   té   agafats      dos   lleons.   De   l’art   hitita   va arribar   a   Occident,   de   la   mà   de   Bizanci,   on   se   l’associava      a   la   deïtat romana Janus. Durant   les   creuades   va   arribar   a   l’Europa   oriental   on   l’Imperi   Rus   la   va assumir   com   a   emblema,   però   va   ser   el   rei   Frederic   II   qui   la   va   establir com   a   símbol   de   l’Imperi   a   occident,   i   per   analogia   de   la   bicèfala   a l’imperi Austrohongarès.     En   el   simbolisme   filosòfic,   s’acostuma   a   representar-la,   amb   dos tons,   blanc   i   vermell,   o   blanc   i   negre,   colors   de   gran   transcendència simbòlica que representen el dualisme de la creació.