Sobre   Sobre   la   rosa   considerada   la   reina   de   les   flors   se’n   podria escriure   un   tractat.   El   mite   ens   diu   que   quan   Afrodita   (Venus   per   als Romans)   va   néixer,   de   la   escuma   de   la   mar   que   lliscava   per   la   seva blanca    pell,    va    sorgir    del    seu    pit    una    flor    meravellosa,    era    una esplèndida   rosa   blanca   i   Baco   acostant-s’hi      va   deixar   caure   de   la   seva copa una gota de vi, llavors tota la rosa es va tenyir de vermell. Axí   la   rosa   blanca   va   passar   a   ser   el   símbol   de   la   llum,   la   puresa   i   el naixement   del   dia,   i   la   rosa   vermella   el   de   l’amor,   la   passió   i   la   mort.   Els simbolismes   més   precisos   vénen   de   la   seva   varietat   de   colors   i   del nombre   de   fulles   o   pètals,   una   rosa   groga   significa   l’Obra   realitzada, una   finalitat   assolida,   la   rosa   blava   l’impossible,   la   de   color   de   rosa   és el   símbol   de   la   regeneració,   degut   a   aquesta   interpretació   a   l’antiguitat es    posava    una    corona    d’aquestes    roses    a    les    tombes,    amb    una cerimònia anomenada “Rosalia”. La   referència   a   la   rosa   vermella   i   l’amor,   la   trobem   ressenyada   en   el poema   “Romanç   de   la   rosa”   on   Guillaume   de   lorris   la   descriu   com   el tabernacle   del   jardí   de   l’amor   de   la   cavalleria,   avui   dia   a   Catalunya rememoren    aquest    significat    el    dia    de    Sant    Jordi.    La    simbologia Cristiana   ha   donat   diversos   significats   a   les   roses,   la   rosa   vermella l’associa amb el martiri i les llagues de Crist. Els   rosetons   de   les   esglésies   volen   representar   una   rosa   oberta vista   per   sobre,   significant   tot   l’univers   creat,   per   això   és   important   que tingui   tots   els   colors.   Els   practicants   del   culte   de   Dionis   (Bacus   per   als Romans)   acostumaven   a   adornar-se   amb   una   corona   de   roses   amb   la creença   de   que   el   seu   perfum   contrarestava   els   efectes   del   vi   i   evitava que   sota   aquests   efectes   es   parlés   més   del   que   era   convenient,   amb   el temps    la    rosa    es    convertí    amb    el    símbol    de    la    discreció,    els confessionaris   catòlics   s’adornaven   amb   una   rosa   de   cinc   fulles   tallada amb   fusta,   en   les   sales   on   es   tractaven   assumptes   secrets,   en   el   sostre s’hi   pintava   una   o   més   roses,   i   amb   el   temps   el   costum   derivà   cap   els rosetons   d’on   es   penjaven   les   làmpades,      les   capses   on   es   guardaven alguns   secrets   estaven   adornades   amb   roses,   d’aquí   ve   l’expressió quant es confia un secret, es fa “sub rosa”. En   el   segle   XVII   la   rosa   es   convertí   en   un   símbol   hermètic   important. L’any     1619     Heinrich     Khunrath     publica     l’obra     “Amfiteatre     cristià- cabalístic   de   l’única   i   verdadera   sapiència   eterna”,   on   es   val   d’una   rosa oberta    per    simbolitzàr    la    relació    de    l’home    amb    tot    l’univers    creat. Col·locada   sobre   una   creu   es   converteix   amb   el   símbol   de   la   societat esotèrica   dels   Rosacreus.   És   també   la   flor   preferida   pels   alquimistes   on les   roses   blanques   i   vermelles   són   el   símbol   del   dualisme   dels   dos principis    primaris,    el    sofre    i    el    mercuri,    la    rosa    de    set    pètals    on cadascun fa referència a una operació de la Gran Obra.