L'Art   Nouveau,   més   conegut   a   Catalunya   com   El   Modernisme,   va aparèixer   a   finals   del   segle   XIX   i   amb   la   seva   màxima   expressió   al principi   del   XX,      com   una   reacció   al   classicisme,   i   amb   una   voluntat d'arribar    a    tots    els    camps    on    la    seva    manifestació        s'hi    pogués    fer present,   tant   en   l'arquitectura   com   en   els   elements   d'interior,   mobles, vidrieres,   làmpades,   joies   etc.,   també   va   estar   present   en   les   creacions     plàstiques, cartells i a la industria bibliogràfica. Aquest    és    un    art    amb    unes    peculiaritats    molt    concretes,    un    estil curvilini   i   dinàmic      amb   una   asimetria   absoluta,   i   és   possiblement   en aquestes    característiques    on    es    fa    més    palès    el    divorci    amb    el classicisme.   Predomina   una   estilització,   sobretot,   amb   el   món   vegetal   on les    plantes    jugaven    un    paper    molt    important,    arribant    a    establir    un vertader repertori al·legòric. Els   artistes   de   l'època   van   recuperar   per   a   la   seva   creació   tota   la simbologia   que   en   aquest   camp,   l'humanitat,   com   un   autèntic   tresor,   ha anat acumulant al llarg de la seva història. D'Antoni   Gaudí   a   l'arquitectura,   i   d'Alfonse   Mucha   al   grafisme,   i   com molts   d'altres   en   les   seves   obres   es   troben   infinites   al·legories   on   el   seu coneixement    ens    pot    apropar    a    comprendre    millor    aquest    món    de l'artista,   on   la   naturalesa   en   cadascun   dels   seus   estadis   era   una   font d'inspiració per a una nova expressió al·legòrica.    Les   fulles   seques   a   la   tardor   eren   símbols   de   malenconia   i   tristor,   les flors   grogues   s'associaven   amb   influències   solars,   i   feien   al·legoria   a   la glòria   i   riquesa,   els   lliris   blancs   feien   referència   a   la   deessa   Diana,   i s'atribuïen   a   les   donzelles   honestes   i   verges,   les   orquídies   són   símbols de   passió   i   fecundació,   la   passionaria   és   l'al·legoria   cristiana   a   la   passió de   Crist,   el   llorer   és   associat   a   la   victòria   i   la   pau,   la   magrana   a   l'amistat   i la   concòrdia,   la   rosa   blanca   és   símbol   de   puresa,   la   rosa   groga   s'associa a   l'amistat   i   l'alegria,   la   rosa   vermella   és   atribuïda   a   Venus   la   deessa grega   de   l'amor,   i   associada   a   la   bellesa,   l'amor,   i   a   la   passió,   en   la tradició cristiana representa la sang dels màrtirs i a la resurrecció. En    l'arquitectura    quan    les    roses    eren    col·locades    al    sostre    d'una habitació,   eren   com   a   símbol   de   confidencialitat   de   tot   el   que   és   digui   o faci   dins   l'habitació,   d'aquí   l'expressió   llatina   utilitzada   per   confiar   un secret "sub rosa" referint-se a (en secret).