¿Qui   no   s'ha   perdut   passejant   per   un   laberint   enjardinat   ?   Però   no sempre   ha   estat   així,   amb   el   temps   els   laberints   han   canviat,   no   tant   en les   seves   formes   com   en   el   significat,   des   dels   que   decoren   les   catedrals Gòtiques   de   França,   que   simbolitzen   els   diferents   passos   que   el   cristià   ha de    fer    per    a    la    seva    salvació,    fins    els    que    decoren    els    jardins    del Renaixement,    més    relacionats    amb    els    jocs    amorosos    que    amb    la divinitat.   Encara   que   hi   han   referències   de   laberints   des   d'Egipte   fins   a l'antiga   Mesopotàmia,   on   va   prendre   forma      és   en   la   mitologia   Grega,   i sobretot   la   cultura   Minòica   de   Creta   2800/1200   a.C.,   i   els   Romans   que tant   varen   beure   de   la   cultura   Grega,   el   van   estendre   per   tot   el   món Cristià. El   trobem   tant   en   els   patis   de   les   vil·les   Romanes   com   als   paviments de   les   catedrals   Gòtiques,   en   general   poblats   de   criatures   espantoses,   i de   monstres   com   el   Minotaure,      amb   cos   d'home   i   cap   de   toro.   En   el   món cristià aquest ésser va derivar cap al diable. El   mite   Grec   del   laberint   ha   estat   explicat   de   diverses   maneres,   però essencialment   i   resumint   és   el   següent:      Parsifae,   dona   del   rei   Minos   de Creta,   i   com   a   resultat   d'una   aventura   zoofílica,      donà   a   llum      un   ésser amb   cos   d'home   i   cap   de   toro.      El   rei   Minos   no   es   va   atrevir   a   matar-lo, pensant    que    podria    ser    fill    d'algun    déu,    i    va    demanar    a    Dèdal    que construís   un   laberint,   de   manera   que   Asterión   (més   tard   conegut   com     Minotaure   ,   el   toro   de   Minos),   no   pogués   sortir-ne   mai.      Cada   nou   anys   i com   a   ofrena   portaven   varis   joves   al   laberint   per   acontentar   el   Monstre. Entre    aquests    joves    hi    havia    Teseu    que    estava    enamorat    d'Ariadna (s'acostuma   a         traduir   com   "la   molt   venerada"),   una   de   les   filles   del   rei Minos.    Teseu    estava    disposat    a    matar    el    Monstre,    cosa    que    va aconseguir,      però   la   vertadera   dificultat   radicava   en   sortir   del   laberint. Ariadna   aconsegueix   de   Dèdal   que   li   digui   com   sortir-ne   i   Dèdal   li   lliura   un cabdell   de   fil   perquè   el   doni   a   Teseu,   de   manera   que   l'anés   desenrotllant quan   entrés   al   laberint,      podent-lo   així   guiar   en   el   seu   retorn   (   encara   avui dia   quan   una   persona   ha   de   sortir   d´   un   assumpte   complicat   se   li   diu   que necessita un fil d'Ariadna). En   el   segle   XI   els   laberints   van   entrar   a   les   esglésies.   El   més   conegut el   tenim   a   la   planta   de   la   catedral   de   Chartres   a   França,   en   el   centre   hi havia    una    placa    de    bronze        representant    la    lluita    de    Teseu    amb    el Minotaure;   va   ser   destruïda      el   segle   XVIII   durant   la   revolució   francesa, probablement   per   fer-ne   canons.   Alguns   autors   avalen   que   els   laberints de   les   catedrals   servien   durant   l'edat   mitjana,   com   a   ritual   substitutiu   per   a la   peregrinació   tant   a   Jerusalem   com   a   Santiago,   tant   per   als   delicats   de salut   com   per   als   penitents.   No   va   ser   fins   al   Renaixement   que   es   van fusionar   els   laberints   amb   els   jardins.   Si   durant   l'edat   mitjana   el   llegat mitològic    va    sobreviure    disfressat    d'al·legories    cristianes,    durant    el Renaixement   es   va   tornar   a   recuperar   el   seu   llegat   clàssic   Grecoromà, donant-li   un   caire   més   lúdic   i   més   apte   per   als   jocs   amorosos      a   que   tan afeccionats van ser durant aquella època. L'últim   laberint   que   ens   queda   aquí,   de   l'Espanya   del   segle   XVIII   és   el d'Horta   a   Barcelona,   el   va   fer   construir   el   Marqués   Joan   Antoni   Desvalls matemàtic   i   físic,   en   el   centre   del   laberint   hi   ha   una   estàtua   d'Eros,   i   al lateral un petit temple, dedicat a Ariadna.