Durant   mil·lennis   la   porta   ha   complert   una   funció   arquitectònica   i   social.     En   les   ciutats   representava   un   element   clau   en   les   seva   defensa,   en   les cases   ens   preserva   de   les   inclemències   del   temps   i   també   salvaguarda      la nostra    intimitat.    No    és    d’estranyar    que    en    aquesta    llarga    convivència d’obertura   de   pas   i   tancament,   s’hagi   desenvolupat   un   significat   simbòlic, aquest   ha   indicat   sempre   el   passatge   d’un   estat   a   un   altre,   del   que   es coneix   al   desconegut,   de   la   ignorància   al   coneixement   o   de   les   tenebres   a la   llum.   La   porta   no   sols   al·ludeix   a   una   barrera,   també   a   un   determinat estat psicològic que ens convida constantment a travessar-la. Tant   en   el   Cristianisme   com   en   l’Hermetisme   la   porta   indica   l’obertura que   ens   atansa      fins   al   Santa   Santorum   de   la   Divinitat,   és   la   separació   del que   és   sagrat   al      profà   (pro-fora   fanus-temple).   En   la   simbologia   cristiana Jesús   es   referia   a   si   mateix   com   la   porta   darrere   la   qual   estava   la   salvació i   la   vida   eterna,   representat   pel   timpà   amb   la   figura   de   Jesús;   ell   va   dir   “Jo sóc   la   porta,   aquell   que   entri   a   través   meu   està   a   salv”(Sant   Joan      10,9). Escriu   Santa   Teresa   en   les   “Moradas   Primeras”,   comparant   l’ànima   a   un castell   que   s’ha   de   conquerir,   “Porque   a   cuanto   yo   pueda   entender   la puerta para entrar en este castillo es la oración” . En   la   Mitologia   grecoromana,   les   portes   del   Hades   o   regne   dels   morts, estaven   orientades   cap   a   l’occident   allà   on   es   pon   el   sol,   allà   on   Caront transportava   els   difunts   amb   la   seva   barca   després   d’haver-lo      pagat   amb una   moneda   que   en   el   moment   de   l’enterrament   era   dipositada   junt   amb el cos; hi ha referències en la Ílíada, l’Odissea o en l’Eneida. Fins    a    l’edat    mitja    les    portes    estaven    guardades    per    escultures representant    animals    simbòlics,    com    els    dragons    o    altres    animals fabulosos,   i   fins   en   el   renaixement   era   freqüent   posar   a   les   portes   el   cap d’un monstre, subjectant entre les seves mandíbules un anell. També   en   l’Hermetisme,   la   porta   acostuma   a   estar   protegida   per   un monstre   o   un   guardià   armat   amb   una   espasa   per   impedir   l’entrada   al coneixement   dels   aspirants   que   no   han   arribat   a   ser   dignes   d’aquest, aquesta   porta   és   de   llindar   baix   que   normalment   es   travessa   ajupint   el   cap o   de   genolls.   En   la   ciència   hermètica   obrir   una   porta   sempre   comporta   un risc   doncs   encara   que   no   la   travessem   o   la   tornem   a   tancar   tot   seguit,   la visió   del   que   hi   ha   al   darrera   no   s’esborrarà   mai   de   la   nostra   ment,   la tindrem present fins a la nostra fi. Ens   deia   Söven   que   la   porta   de   la   felicitat   s’obre   estirant,   doncs   si l’empenyem es tanca cada vegada més.